The Blog
JAIME DE MALFERIT
(Xàtiva ca.1400 – ca.1465)
El jove cavaller xativí Jaime de Malferit, senyor d’Aielo i Cairent (“llocs” del terme de Xàtiva) va participar a les guerres mediterrànies d’Alfons el Magnànim al costat del seu pare i un tio mallorquí, pare del cèlebre catedràtic Mateu Malferit.
Amb el seu cosí, Jaime va estudiar Dret a Itàlia. A la seua tornada a València el 1435 va venir amb el títol de governador de Xàtiva o Dellà Xúquer (al sud del Xúquer), un dels oficis –vitalici– més importants del Regne de València.
La seua faena era la de fer justícia i reprimir cavallers díscols, com Joanot Martorell autor del Tirant lo Blanc, a qui va haver de fer front i embargar els seus béns el 1437.
Al voltant dels anys 1440 – 1442, com tants d’altres nobles valencians, Jaume va cooperar juntament amb el seu fill Francesc en la conquesta de Nàpols. Després de col·laborar en l’administració del regne napolità, Jaume va obtenir del Rei un privilegi (28 de març de 1445) que li concedia la plena jurisdicció sobre Aielo i Cairent, territoris que es convertirien en baronies feudals, separades del terme de Xàtiva.
A partir d’aquest moment, el enyor es va convertir en el fundador de l’actual Aielo de Malferit; no només va arrasar l’urbanisme islàmic sinó que va edificar una població nova, al voltant d’una plaça, en el centre de la qual val alçar un magnífic palau gòtic (l’actual Ajuntament), decorat amb escenes de caça italianes. Aquests projectes, a més a més de l’atracció de vassalls musulmans fan fer que Aielo guanyés no només en esplendor artístic sinó també en població i recursos.
JAIME DE MALFERIT
(Xàtiva ca.1400 – ca.1465)
The young gentleman from Xàtiva Jaime de Malferit, Lord of Aielo and Cairent (“places” of the term of Xàtiva) participated in the Mediterranean wars of Alfonso the Magnanimous with his father and a Majorcan uncle, father of the famous diplomat Mateu Malferit.
Like his cousin, Jaime studied law in Italy. On his return to Valencia, in 1435, he came with the title of governor of Xàtiva or Dellà Xúquer (south of the Júcar), one of the most important -life- offices of the Kingdom of Valencia.
His task was to do justice and punish wayward knights, such as Joanot Martorell, author of Tirant lo Blanc, whom he had to face and repossess goods from in 1437.
For the years 1440-1442, as many other noble Valencians, Jaime cooperated with his son Francisco in the conquest of Naples. After collaborating in the administration of the Neapolitan kingdom, Jaime King obtained a privilege from the king (on the 28th of March 1445) which granted him full jurisdiction over Aielo and Cairent, territories which thus became feudal baronies, separated from Xàtiva.
From this moment, he became the founder of the current Aielo de Malferit: not only distroying the Islamic urbanism, but built a new population, around a square in the center of which a magnificent Gothic palace was raised (the current City hall), decorated with hunting scenes in an Italian style. These projects, in addition to attracting Muslim vassals, made Aielo gain not only in artistic splendor, but also in population and resources.
JAIME DE MALFERIT
(Xàtiva ca.1400 – ca.1465)
El joven caballero setabense Jaime de Malferit, señor de Aielo y Cairent (“lugares” del término de Xàtiva) participó en las guerras mediterráneas de Alfonso el Magnánimo junto con su padre y un tío mallorquín, padre del célebre diplomático Mateu Malferit.
Como su primo, Jaime estudió Derecho en Italia. A su regreso a Valencia, en 1435, vino con el título de gobernador de Xàtiva o Dellà Xúquer (al sur del Júcar), uno de los oficios –vitalicio– más importantes del Reino de Valencia.
Su cometido era el de hacer justicia y reprimir caballeros díscolos, como Joanot Martorell, autor del Tirant lo Blanc, a quien hubo de hacer frente y embargarle bienes en 1437.
Por los años 1440-1442, como tantos otros nobles valencianos, Jaime cooperó junto con su hijo Francisco en la conquista de Nápoles. Tras colaborar en la administración del reino napolitano, Jaime obtuvo del rey un privilegio (28 de marzo de 1445) que le concedía la plena jurisdicción sobre Aielo y Cairent, territorios que se convertían así en baronías feudales, separadas del término de Xàtiva.
A partir de este momento, el señor se convirtió en el fundador del actual Aielo de Malferit: no sólo arrasó el urbanismo islámico, sino que edificó una nueva población, en torno a una plaza, en cuyo centro alzó un magnífico palacio gótico (el actual ayuntamiento), decorado con escenas de caza a la italiana. Estos proyectos, además de la atracción de vasallos musulmanes, hicieron que Aielo ganara no sólo en esplendor artístico, sino también en población y recursos.
JACINTO ROVIRA JUAN
(Aielo de Malferit 1684-1718)
Jacinto Rovira va nàixer a Aielo de Malferit el 1684, fill de Baptista Rovira i Isabel Juan Gonzalbes. Els seus germans eren Francesc i Josep (1692), Maria Magdalena (1686) i Francesca (1689).
Conten els romanços que des de menut era molt aficionat a les armes.
De jove, va començar a estudiar a la Universitat de Gandia amb la finalitat de convertir-se en eclesiàstic. Però es va creuar en el seu camí una “xiqueta bonica de sang qualificada” el cosí de la qual el va reptar a un duel per una qüestió d’honor.
Jacinto en va eixir victoriós després de matar el cosí de la xiqueta i, perseguit per la justícia, fuig a Saragossa on s’allista a les tropes de Felip V en plena Guerra de Successió. Després de ser ferit en batalla el traslladen a Martorell per a la seua recuperació i allà, enamorat de nou, competeix amb un altre militar que galantejava la mateixa dama i a qui també mata en un duel, fet pel qual de nou es veu obligat a fugir, embarcant a Barcelona en un viatge que el durà per nombroses ciutats europees on viurà diverses aventures.
De tornada a Espanya, prop de Gandia, es troba amb el germà del primer home que va matar. Aquest home s’intenta venjar i després d’un enfrontament mor d’un tir del trabuc de Jacinto.
Fugit, de nou, es refugia a les serres de Mariola i Aitana i es converteix en el capità dels rebels “miquelets” fins que és detingut i empresonat, tot i que poc després aconsegueix fugir.
Deixa enrere una llarga llista de delictes, canvia el seu nom i fuig del Regne de València. Però en arribar a Castella és identificat i detingut a Albacete. Després de nombrosos periples legals, és traslladat a la presó de les Torres de Serrans de València. Els jutges van enviar providències a tots els llocs on Jacinto havia comès delictes: Universitat d’Alfafara, Agres, Villajoiosa, Alacant, Pedreguer, Gandia, Biar, Ontinyent, Cocentaina, etc., amb la finalitat de recopilar proves aclaparadores per a una condemna segura a mort.
Però in extremis Jacinto Rovira aconsegueix escapolir-se de les Torres.
Diu el romanç que després de nous enfrontaments de sang, arriba el penediment i demana asil i confessió en el monestir de Franciscans d’Albaida. Ja redimit i de nou en camí, cau en un parany organitzat pels seus molts enemics que el disparen fins causa-li la mort.
“En esto paró Rovira.
Señores, y en esto paran
los que sin conocimiento,
ni Dios, ni ley soberana,
cometen tales delitos,
y causan tales desgracias”.
JACINTO ROVIRA JUAN
(Aielo de Malferit 1684-1718)
Jacinto Rovira was born in Aielo de Malferit in 1684, son of Juan Bautista Rovira and Isabel Juan Gozalbes. His sibblings were Francisco Jose (1692), Mary Magdalene (1686) and Francisca (1689).
The Romances say that as a child he was very fond of guns.
When he was young, he began his studies at the University of Gandia in order to become an ecclesiastic. But his path crossed a “pretty girl of qualified blood” whose cousin challenged him to a duel as a matter of honor.
Jacinto emerged victorious after killing the cousin of the girl and, pursued by justice, he fleed to Zaragoza where he enlisted in the troops of Philip V in the War of Succession. After being wounded in battle he was transferred to Martorell to recover and there, in love again, he competed with another soldier who was going out with the same lady and who he also killed in a duel, so again forced to flee, embarking for Barcelona on a journey that will take him through many European cities where he had different adventures.
Back in Spain, near Gandia, he had an encounter with the brother of the first man he killed. He tried to take revenge and died after a blunderbuss shot from Jacinto.
Again fleeing, he took refuge in the mountains of Mariola and Aitana becoming captain of the rebels “migueletes” until he was arrested and jailed, although shortly after he managed to escape.
Leaving behind a long list of crimes, changing his name and he fleed the Kingdom of Valencia. But at Castilla is identified and arrested in Albacete. After numerous legal incidents, he was transferred to the prison of the Torres de Serrano in Valencia. Its judges sent orders to all the places where Jacinto had committed crimes: the University of Alfafara, Agres, Villajoyosa, Alicante, Pedreguer, Gandia, Biar, Ontinyent, Cocentaina, Chinchilla … in order to collect overwhelming evidence for a secure sentence death.
But in extremis Jacinto Rovira managed to elope from las Torres prison.
The romance tells that after new spillages of blood, he repented and sought asylum and confession in the Franciscan monastery of Albaida. And redeemed and again on the way, he suffered an ambush organized by his many enemies that shot him to death.
“En esto paró Rovira.
Señores, y en esto paran
los que sin conocimiento,
ni Dios, ni ley soberana,
cometen tales delitos,
y causan tales desgracias”.
JACINTO ROVIRA JUAN
(Aielo de Malferit 1684-1718)
Jacinto Rovira nació en Aielo de Malferit en 1684, hijo de Juan Bautista Rovira e Isabel Juan Gozalbes. Sus hermanos eran Francisco José (1692), María Magdalena (1686) y Francisca (1689).
Cuentan los romances que desde niño era muy aficionado a las armas.
De joven, inició estudios en la Universidad de Gandía con el fin de convertirse en eclesiástico. Pero se cruzó en su camino una “niña bonita de sangre calificada” cuyo primo retó a un duelo a Jacinto por una cuestión de honor.
Salió Jacinto victorioso tras matar al primo de la niña y, perseguido por la justicia, huye a Zaragoza donde se alista en las tropas de Felipe V en plena Guerra de Sucesión. Tras ser herido en batalla lo trasladan a Martorell para su recuperación y allí, enamorado de nuevo, compite con otro militar que galanteaba a la misma dama y a quien también da muerte en un duelo, por lo que de nuevo se ve obligado a huir, embarcando en Barcelona en un viaje que le llevará por numerosas ciudades europeas en las que vivirá distintas aventuras.
De regreso a España, cerca de Gandía, tiene un encuentro con el hermano del primer hombre al que mató. Éste intentó vengarse y tras un enfrentamiento muere de un disparo del trabuco de Jacinto.
De nuevo huido, se refugia en las sierras Mariola y Aitana convirtiéndose en capitán de rebeldes “migueletes” hasta que es detenido y encarcelado, aunque poco después consiguió huir.
Dejando atrás una larga lista de delitos, cambia su nombre y huye del Reino de Valencia. Pero al llegar a Castilla es identificado y detenido en Albacete. Tras numerosas peripecias legales, es trasladado a la cárcel de las Torres de Serrano de Valencia. Sus jueces enviaron providencias a todos los lugares en los que Jacinto había cometido delitos: Universidad de Alfafara, Agres, Villajoyosa, Alicante, Pedreguer, Gandía, Biar, Ontinyent, Cocentaina, Chinchilla… con el fin de recopilar abrumadoras pruebas para una segura condena a muerte.
Pero in extremis Jacinto Rovira consigue fugarse de las Torres.
Dice el romance que tras nuevos lances de sangre, llega el arrepentimiento y pide asilo y confesión en el monasterio de Franciscanos de Albaida. Ya redimido y de nuevo en camino, sufre una emboscada organizada por sus muchos enemigos que le disparan hasta causarle la muerte.
“En esto paró Rovira.
Señores, y en esto paran
los que sin conocimiento,
ni Dios, ni ley soberana,
cometen tales delitos,
y causan tales desgracias”.
EL DEGÀ ORTÍZ
(Aielo de Malferit 1739 – València 1822)
José Francisco Ortíz y Sanz “EL DEGÀ ORTÍZ”
Fill de llauradors, als 12 anys va entrar a estudiar als Jesuïtes d’Ontinyent per a obtenir més tard el títol de Batxiller a València on a més a més inicia la seua formació com a dibuixant.
Va obtenir el doctorat en Dret Canònic i Civil el 1764 a Oriola. Regressa a València pels estudis de preparació per a ser ordenat sacerdot.
Va participar en la creació de la Reial Acadèmia de Nobles Arts de Sant Carles (1768) i fou alumne dels primers cursos organitzats per la Junta preparatòria. El mateix any 1768 va rebre les ordres majors de sacerdoci.
Durant els anys següents fou ecònom a les parròquies de Genovés, Alcoleja, Mislata, Manises i Càrcer. El 1774 va ser nombrat vicari major de l’església parroquial de Santa Maria a la pròpia col·legiata de la llavors anomenada Sant Felip (Xàtiva). Essent vicari en aquesta ciutat va començar la traducció i comentaris de l’obra de architectura de Vitruvi. Amb la finalitat d’aprofundir en els seus estudis d’arquitectura clàssica, el 1778 viatja a Itàlia, després d’obtenir els permisos dels seus superiors eclesiàstics i del rei Carles III.
A Roma va publicar l’any 1781 un opuscle amb comentaris sobre alguns temes difícils d’entendre a l’obra de Vitruvi. Carles III va concedir-li una pensió perquè pogués continuar a Itàlia fins acabar la versió espanyola de Vitruvi. Una vegada a Espanya va residir a Madrid on va publicar la seua obra comentada sobre Vitruvi. Va ser impresa a la Impremta Reial davall els auspicis del rei Carles III a qui Ortíz va dedicar l’obra. Fou una edició magnífica en què es van tenir cura dels detalls des del paper de la impressió fins als gravats fets pels millors gravadors que hi havia a Espanya segons els dibuixos que Ortíz havia fet a Itàlia.
El 1787 va ser nomenat acadèmic d’honor de la Real Academia de las Nobles Artes de San Fernando (Madrid), on coincidiria amb una bona part dels personatges més importants de la cultura espanyola d’aquesta època, destacar Francisco de Goya.
Entre 1792 i 1799 fou el bibliotecari oficial de la Reial Biblioteca.
El 1799 se li concedeix el títol de bibliotecari honorari amb una pensió.
El 1801 va obtenir el d’acadèmic supernumerari de la Reial Acadèmia d’Història. Destaquen els informes que preparà sobre la legislació que s’havia d’aplicar per a la protecció del patrimoni arqueològic. El 1803 va publicar la famosa Reial Cèdula sobre aquesta matèria, una de les primeres al món.
El 1802 va ser membre de la diputació que la Reial Societat Econòmica d’Amics del País de València i va voler crear-ne una a Madrid per tenir més influència a la Cort.
Aquell mateix any Carles IV li concedí el deganat de l’església col·legial de Sant Felip (Xàtiva), no obstant això, la seua residència a la ciutat no va tenir lloc fins al 1804.
El 1803 fou nomenat acadèmic honorari per l’arquitectura de la Reial Acadèmia de Nobles Arts de Sant Carles.
L’any 1816 per motius de salut i familiars Ortíz es trasllada a València.
Fins a la seua mort col·labora en diversos diaris, manté correspondència amb els principals intel·lectuals de l’època i aconsegueix acabar i publicar alguns dels seus escrits. El comte de Floridablanca li va manar, en nom del rei, que s’ocupés en treballar en aquells projectes que considerava d’una utilitat major per a la Nació.
THE DEAN ORTÍZ
(Aielo de Malferit 1739 – Valencia 1822)
José Francisco Ortíz y Sanz “THE DEAN ORTÍZ”
Son of farmers, at the age of 12 he went to study with the Jesuits of Ontinyent to later obtain the Bachelor title in Valencia where he also began his training as an draftsman.
He earned a doctorate in canon and civil law in 1764 in Orihuela. He returns to Valencia for preparation studies in order to be ordained a priest.
He participated in the creation of the Royal Academy of Fine Arts of San Carlos (1768) and was a student of the first courses organized by the school board of it. In the same year 1768 he received the highest orders of the priesthood.
During the following years he was treasurer in the parishes of Genovés, Alcolecha, Mislata, Manises and Cárcer. In 1774 he was appointed Vicar of the parish church of Santa Maria in the collegiate itself then called San Felipe (Xàtiva). Being in this city vicar he began the translation and commentary of the work of architecture of Vitruvius. In order to further his studies of classical architecture, he travelled to Italy in 1778, after obtaining the permits of his ecclesiastical superiors and King Carlos III.
In Rome he published in the year 1781, a Latin booklet with comments on some difficult issues to understand in the work of Vitruvius. Carlos III granted him a pension so he could continue in Italy until finishing the Spanish version of Vitruvius. Once in Spain he lived in Madrid, where he published his commentary on Vitruvius. It was printed at the Royal Printing under the auspices of King Charles III to whom Ortiz dedicated the work. It was a magnificent edition in which all of the details are covered from the printing paper to the prints made by the best engravers then in Spain according to the drawings that Ortiz had done in Italy.
In 1787 he was named academic of honor of the Royal Academy of Fine Arts of San Fernando (Madrid), which coincided with much of the most important figures of the Spanish culture of this era, including the painter Francisco de Goya.
Between 1792 and 1799 he was librarian officer of the Royal Library.
In 1799 he was awarded the title of honorary librarian with a pension.
In 1801 he won the supernumerary academician of the Royal Academyof History. Highlights The reports prepared on the legislation to be applied for the protection of archaeological heritage stand out. In 1803 he published the famous royal decree on this matter, one of the first in the world.
In 1802 he was a member of the deputation that the Royal Economic Society of Friends of the Country of Valencia wanted to create in Madrid to have a greater influence on the Court.
That same year Carlos IV granted him the deanery of the Collegiate Church of San Felipe (Xátiva), notwithstanding that his residence in this city did not occur until 1804.
In 1803 he was made an honorary academician, for the architecture, by the Royal Society of Fine Arts of San Carlos.
In 1816, for health reasons and because of family, Ortíz moved to Valencia.
Until his death, he collaborated in several newspapers, this corresponds with the leading intellectuals of the time, and was able to finish and publish some of his writings. The Count of Floridablanca commanded him, on behalf of the king, to deal in working on the projects which were deemed to be most useful to the nation.
EL DEÁN ORTÍZ
(Aielo de Malferit 1739 – Valencia 1822)
José Francisco Ortiz y Sanz “EL DEÁN ORTÍZ”
Hijo de labradores, a los 12 años entró a estudiar en los Jesuitas de Ontinyent para más tarde obtener el título de Bachiller en Valencia donde además inicia su formación como dibujante.
Obtuvo el doctorado en derecho canónico y civil en 1764 en Orihuela. Regresa a Valencia para los estudios de preparación para ser ordenado sacerdote.
Participó en la creación de la Real Academia de Nobles Artes de San Carlos (1768) y fue alumno de los primeros cursos organizados por la Junta preparatoria de la misma. En el mismo año 1768 recibió las órdenes mayores del sacerdocio.
Durante los siguientes años fue ecónomo en las parroquias de Genovés, Alcolecha, Mislata, Manises y Cárcer. En 1774 fue nombrado vicario mayor de la iglesia parroquial de Santa María en la propia colegiata de la entonces llamada San Felipe (Xàtiva). Siendo vicario en esta ciudad comenzó la traducción y comentarios de la obra de arquitectura de Vitruvio. Con el fin de profundizar sus estudios de arquitectura clásica, en 1778 viaja a Italia, después de obtener los permisos de sus superiores eclesiásticos y del rey Carlos III.
En Roma publicó, en el año 1781, un opúsculo latino con comentarios sobre algunos temas difíciles de entender en la obra de Vitruvio. Carlos III le concedió una pensión para que pudiera continuar en Italia hasta terminar la versión española del Vitruvio. Una vez en España residió en Madrid, donde publicó su obra comentada sobre Vitruvio. Fue impresa en la Imprenta Real bajo los auspicios del rey Carlos III a quien Ortiz dedicó la obra. Fue una edición magnífica en la cual se cuidaron todos los detalles desde el papel de impresión hasta los grabados hechos por los mejores grabadores de entonces en España según los dibujos que Ortiz había hecho en Italia.
En 1787 fue nombrado académico de honor de la Real Academia de las Nobles Artes de San Fernando (Madrid), donde coincidiría con buena parte de los personajes más importantes de la cultura española de esta época, entre ellos el pintor Francisco de Goya.
Entre 1792 y 1799 fue oficial bibliotecario de la Real Biblioteca.
En 1799 se le concedió el título de bibliotecario honorario con una pensión.
En 1801 obtuvo el de académico supernumerario de la Real Academia de la Historia. Destacan los informes que preparó sobre la legislación que debía aplicarse para la protección del patrimonio arqueológico. En 1803 publicó la famosa Real Cédula sobre esta materia, una de las primeras del mundo.
En 1802 fue miembro de la diputación que la Real Sociedad Económica de Amigos del País de Valencia quiso crear en Madrid para tener una mayor influencia en la Corte.
Ese mismo año Carlos IV le concedió el deanato de la iglesia colegial de San Felipe (Xátiva), no obstante su residencia en esta ciudad no tuvo lugar hasta 1804.
En 1803 fue nombrado académico honorario, por la arquitectura, de la Real Sociedad de Nobles Artes de San Carlos.
En el año 1816, por motivos de salud y familiares, Ortiz se traslada a Valencia.
Hasta su muerte, colabora en diversos periódicos, mantiene correspondencia con los principales intelectuales de la época, y consigue terminar y publicar algunos de sus escritos. El conde de Floridablanca le mandó, en nombre del rey, que se ocupara en trabajar en aquellos proyectos que considerara de mayor utilidad a la nación.
PEDRO APARICI ORTÍZ
(Aielo de Malferit 1762- València 1829)
Fill de llauradors ben situats va obtenir el títol d’advocat el 1787 i s’establí a València.
El 1792 era membre de la Junta de Govern Econòmic del Col·legi d’Advocatss.
El 1796 guanya per oposició el lloc de relator civil a l’Audiència i el 1810 va ser elegit el primer dels quatre diputats suplents.
Al gener de 1811 viatja a Cadis per a substituir un diputat i allà és elegit secretari de les Corts.
El 9 de juny de 1811 intervé a Cadis a favor de l’abolició de les senyories jurisdiccionals.
Dos anys després, pronuncia un famós discurs on declara que considera il·legals les senyories territorials valencianes, l’origen de les quals es remuntava a l’expulsió dels moriscos dos segles enrere i considerava nul·les “las cartas pueblas”.
Per a donar més pes a la seua dissertació la va exemplificar amb dades demogràfiques, socials i econòmiques del seu poble, Aielo.
El seu discurs és un document de gran interés per a la Història d’Espanya durant la Revolució Lliberal i, en conseqüència, molt citat pels historiadors.
Amb la restauració de l’absolutisme el 1814, Pedro Aparici, desencantat, s’aparta de la vida pública i mai més no va intervenir en política.
Va morir a València el 25 de juliol de 1829.
