José Francisco Ortíz y Sanz “EL DEGÀ ORTÍZ”
Fill de llauradors, als 12 anys va entrar a estudiar als Jesuïtes d’Ontinyent per a obtenir més tard el títol de Batxiller a València on a més a més inicia la seua formació com a dibuixant.
Va obtenir el doctorat en Dret Canònic i Civil el 1764 a Oriola. Regressa a València pels estudis de preparació per a ser ordenat sacerdot.
Va participar en la creació de la Reial Acadèmia de Nobles Arts de Sant Carles (1768) i fou alumne dels primers cursos organitzats per la Junta preparatòria. El mateix any 1768 va rebre les ordres majors de sacerdoci.
Durant els anys següents fou ecònom a les parròquies de Genovés, Alcoleja, Mislata, Manises i Càrcer. El 1774 va ser nombrat vicari major de l’església parroquial de Santa Maria a la pròpia col·legiata de la llavors anomenada Sant Felip (Xàtiva). Essent vicari en aquesta ciutat va començar la traducció i comentaris de l’obra de architectura de Vitruvi. Amb la finalitat d’aprofundir en els seus estudis d’arquitectura clàssica, el 1778 viatja a Itàlia, després d’obtenir els permisos dels seus superiors eclesiàstics i del rei Carles III.
A Roma va publicar l’any 1781 un opuscle amb comentaris sobre alguns temes difícils d’entendre a l’obra de Vitruvi. Carles III va concedir-li una pensió perquè pogués continuar a Itàlia fins acabar la versió espanyola de Vitruvi. Una vegada a Espanya va residir a Madrid on va publicar la seua obra comentada sobre Vitruvi. Va ser impresa a la Impremta Reial davall els auspicis del rei Carles III a qui Ortíz va dedicar l’obra. Fou una edició magnífica en què es van tenir cura dels detalls des del paper de la impressió fins als gravats fets pels millors gravadors que hi havia a Espanya segons els dibuixos que Ortíz havia fet a Itàlia.
El 1787 va ser nomenat acadèmic d’honor de la Real Academia de las Nobles Artes de San Fernando (Madrid), on coincidiria amb una bona part dels personatges més importants de la cultura espanyola d’aquesta època, destacar Francisco de Goya.
Entre 1792 i 1799 fou el bibliotecari oficial de la Reial Biblioteca.
El 1799 se li concedeix el títol de bibliotecari honorari amb una pensió.
El 1801 va obtenir el d’acadèmic supernumerari de la Reial Acadèmia d’Història. Destaquen els informes que preparà sobre la legislació que s’havia d’aplicar per a la protecció del patrimoni arqueològic. El 1803 va publicar la famosa Reial Cèdula sobre aquesta matèria, una de les primeres al món.
El 1802 va ser membre de la diputació que la Reial Societat Econòmica d’Amics del País de València i va voler crear-ne una a Madrid per tenir més influència a la Cort.
Aquell mateix any Carles IV li concedí el deganat de l’església col·legial de Sant Felip (Xàtiva), no obstant això, la seua residència a la ciutat no va tenir lloc fins al 1804.
El 1803 fou nomenat acadèmic honorari per l’arquitectura de la Reial Acadèmia de Nobles Arts de Sant Carles.
L’any 1816 per motius de salut i familiars Ortíz es trasllada a València.
Fins a la seua mort col·labora en diversos diaris, manté correspondència amb els principals intel·lectuals de l’època i aconsegueix acabar i publicar alguns dels seus escrits. El comte de Floridablanca li va manar, en nom del rei, que s’ocupés en treballar en aquells projectes que considerava d’una utilitat major per a la Nació.
