De vassalls a homes lliures
El “Fur de la Jurisdicció Alfonsina” primer i la “Carta puebla” després van ser el suport legal dels successius senyors d’Aielo per a prolongar el sistema feudal en el seus dominis.
El 1760 el senyor d’Aielo, Salvador Roca Pertusa Malferit i Milán d’Aragó, continuava beneficiant-se d’un règim feudal que, en un entorn en creixement constant i amb excel·lents collites, mantenia els seus vassalls subjectes a unes normes que ja eren considerades anacròniques a gran part d’Espanya. Recordem que el marqués era l’únic propietari de l’almàssera, el molí, la taberna, les botigues, etc. En definitiva, un llast per al desenvolupament individual i la iniciativa personal.
Els ànims estaven revoltats el 1792 –França era plena de revolucions– i el 25 de novembre, a l’eixida de missa, es van reunir 281 aieloners a la plaça de l’Hostal (actual Sant Engraci). En presència de tres advocats de València i el corregidor reial d’Ontinyent van exposar les seues demandes. Aquestes peticions van ser aprovades per unanimitat i portades a la Reial Audiència de València. Els jutjats van aprovar l’acta el 6 de desembre i van elevar el contenciós al Consell de Castella.
El 1798 es produeix la sentència, desfavorable als vassalls, fet que incrementà la tensió. Després d’una assemblea, van dur una segona denúncia al Consell de Castella el març del 1801.
1812
La brillant intervenció de Pere Aparici i Ortiz a les Corts de Cadis va afavorir a l’aprovació del decret de dissolució general de les senyories espanyoles, inclosa lògicament la baronia d’Aielo i Cairentt.
El 1813 el batlle d’Aielo, Tadeu Castelló i Alonso, va iniciar un procés contra el marqués acusant-lo d’”afrancesat”. L’ocupació del tron per Ferran VII va acabar amb totes les aspiracions lliberals que van ser substituïdes per l’absolutisme monàrquic.
En aquest nou ambient polític el marqués va aconseguir no només eixir indemne de les acusacions, sinó acabar amb la carrera de Tadeu, que fou substituït i condemnat a no poder exercir cap càrrec públic.
I per descomptat, el marqués va recuperar tots els seus privilegis sobre els seus –de nou– vassalls.
1837
La pujada al tron de la reina xiqueta, Isabel II, tutelada per sa mare Maria Cristina, inicia un període de reformes importants, d’entre les quals en destaca una nova organització territorial per la desaparició de les senyories.
El 1837, la regent Maria Cristina signa un decret pel qual són dissoltes definitivament les senyories territorials, entre elles la baronia d’Aielo i Cairent.
“…a virtud de la renuncia de dicho marqués, se declara el pueblo de Ayelo de Malferit y su término restituidos a la clase de libres, al igual que los demás llamados de realengo, y a sus vecinos y terratenientes, exentos para siempre del pago de prestaciones, censos, luismos, rentas, etc…”
Per la seua durada i complexitat, pels seus recursos i dilacions judicials, el procés d’emancipació dels vassalls d’Aielo, la seua conversió en propietaris de ple dret, va ser i és encara un cas paradigmàtic d’estudi per a estudiosos de la jurisprudència i historiadors socials.
