AIELENSES CÉLEBRES
JAIME DE MALFERIT
(Xàtiva ca.1400 – ca.1465)
El jove cavaller xativí Jaime de Malferit, senyor d’Aielo i Cairent (“llocs” del terme de Xàtiva) va participar a les guerres mediterrànies d’Alfons el Magnànim al costat del seu pare i un tio mallorquí, pare del cèlebre catedràtic Mateu Malferit.
Amb el seu cosí, Jaime va estudiar Dret a Itàlia. A la seua tornada a València el 1435 va venir amb el títol de governador de Xàtiva o Dellà Xúquer (al sud del Xúquer), un dels oficis –vitalici– més importants del Regne de València.
La seua faena era la de fer justícia i reprimir cavallers díscols, com Joanot Martorell autor del Tirant lo Blanc, a qui va haver de fer front i embargar els seus béns el 1437.
Al voltant dels anys 1440 – 1442, com tants d’altres nobles valencians, Jaume va cooperar juntament amb el seu fill Francesc en la conquesta de Nàpols. Després de col·laborar en l’administració del regne napolità, Jaume va obtenir del Rei un privilegi (28 de març de 1445) que li concedia la plena jurisdicció sobre Aielo i Cairent, territoris que es convertirien en baronies feudals, separades del terme de Xàtiva.
A partir d’aquest moment, el enyor es va convertir en el fundador de l’actual Aielo de Malferit; no només va arrasar l’urbanisme islàmic sinó que va edificar una població nova, al voltant d’una plaça, en el centre de la qual val alçar un magnífic palau gòtic (l’actual Ajuntament), decorat amb escenes de caça italianes. Aquests projectes, a més a més de l’atracció de vassalls musulmans fan fer que Aielo guanyés no només en esplendor artístic sinó també en població i recursos.
JACINTO ROVIRA JUAN
(Aielo de Malferit 1684-1718)
Jacinto Rovira va nàixer a Aielo de Malferit el 1684, fill de Baptista Rovira i Isabel Juan Gonzalbes. Els seus germans eren Francesc i Josep (1692), Maria Magdalena (1686) i Francesca (1689).
Conten els romanços que des de menut era molt aficionat a les armes.
De jove, va començar a estudiar a la Universitat de Gandia amb la finalitat de convertir-se en eclesiàstic. Però es va creuar en el seu camí una “xiqueta bonica de sang qualificada” el cosí de la qual el va reptar a un duel per una qüestió d’honor.
Jacinto en va eixir victoriós després de matar el cosí de la xiqueta i, perseguit per la justícia, fuig a Saragossa on s’allista a les tropes de Felip V en plena Guerra de Successió. Després de ser ferit en batalla el traslladen a Martorell per a la seua recuperació i allà, enamorat de nou, competeix amb un altre militar que galantejava la mateixa dama i a qui també mata en un duel, fet pel qual de nou es veu obligat a fugir, embarcant a Barcelona en un viatge que el durà per nombroses ciutats europees on viurà diverses aventures.
De tornada a Espanya, prop de Gandia, es troba amb el germà del primer home que va matar. Aquest home s’intenta venjar i després d’un enfrontament mor d’un tir del trabuc de Jacinto.
Fugit, de nou, es refugia a les serres de Mariola i Aitana i es converteix en el capità dels rebels “miquelets” fins que és detingut i empresonat, tot i que poc després aconsegueix fugir.
Deixa enrere una llarga llista de delictes, canvia el seu nom i fuig del Regne de València. Però en arribar a Castella és identificat i detingut a Albacete. Després de nombrosos periples legals, és traslladat a la presó de les Torres de Serrans de València. Els jutges van enviar providències a tots els llocs on Jacinto havia comès delictes: Universitat d’Alfafara, Agres, Villajoiosa, Alacant, Pedreguer, Gandia, Biar, Ontinyent, Cocentaina, etc., amb la finalitat de recopilar proves aclaparadores per a una condemna segura a mort.
Però in extremis Jacinto Rovira aconsegueix escapolir-se de les Torres.
Diu el romanç que després de nous enfrontaments de sang, arriba el penediment i demana asil i confessió en el monestir de Franciscans d’Albaida. Ja redimit i de nou en camí, cau en un parany organitzat pels seus molts enemics que el disparen fins causa-li la mort.
“En esto paró Rovira.
Señores, y en esto paran
los que sin conocimiento,
ni Dios, ni ley soberana,
cometen tales delitos,
y causan tales desgracias”.
EL DEGÀ ORTÍZ
(Aielo de Malferit 1739 – València 1822)
José Francisco Ortíz y Sanz “EL DEGÀ ORTÍZ”
Fill de llauradors, als 12 anys va entrar a estudiar als Jesuïtes d’Ontinyent per a obtenir més tard el títol de Batxiller a València on a més a més inicia la seua formació com a dibuixant.
Va obtenir el doctorat en Dret Canònic i Civil el 1764 a Oriola. Regressa a València pels estudis de preparació per a ser ordenat sacerdot.
Va participar en la creació de la Reial Acadèmia de Nobles Arts de Sant Carles (1768) i fou alumne dels primers cursos organitzats per la Junta preparatòria. El mateix any 1768 va rebre les ordres majors de sacerdoci.
Durant els anys següents fou ecònom a les parròquies de Genovés, Alcoleja, Mislata, Manises i Càrcer. El 1774 va ser nombrat vicari major de l’església parroquial de Santa Maria a la pròpia col·legiata de la llavors anomenada Sant Felip (Xàtiva). Essent vicari en aquesta ciutat va començar la traducció i comentaris de l’obra de architectura de Vitruvi. Amb la finalitat d’aprofundir en els seus estudis d’arquitectura clàssica, el 1778 viatja a Itàlia, després d’obtenir els permisos dels seus superiors eclesiàstics i del rei Carles III.
A Roma va publicar l’any 1781 un opuscle amb comentaris sobre alguns temes difícils d’entendre a l’obra de Vitruvi. Carles III va concedir-li una pensió perquè pogués continuar a Itàlia fins acabar la versió espanyola de Vitruvi. Una vegada a Espanya va residir a Madrid on va publicar la seua obra comentada sobre Vitruvi. Va ser impresa a la Impremta Reial davall els auspicis del rei Carles III a qui Ortíz va dedicar l’obra. Fou una edició magnífica en què es van tenir cura dels detalls des del paper de la impressió fins als gravats fets pels millors gravadors que hi havia a Espanya segons els dibuixos que Ortíz havia fet a Itàlia.
El 1787 va ser nomenat acadèmic d’honor de la Real Academia de las Nobles Artes de San Fernando (Madrid), on coincidiria amb una bona part dels personatges més importants de la cultura espanyola d’aquesta època, destacar Francisco de Goya.
Entre 1792 i 1799 fou el bibliotecari oficial de la Reial Biblioteca.
El 1799 se li concedeix el títol de bibliotecari honorari amb una pensió.
El 1801 va obtenir el d’acadèmic supernumerari de la Reial Acadèmia d’Història. Destaquen els informes que preparà sobre la legislació que s’havia d’aplicar per a la protecció del patrimoni arqueològic. El 1803 va publicar la famosa Reial Cèdula sobre aquesta matèria, una de les primeres al món.
El 1802 va ser membre de la diputació que la Reial Societat Econòmica d’Amics del País de València i va voler crear-ne una a Madrid per tenir més influència a la Cort.
Aquell mateix any Carles IV li concedí el deganat de l’església col·legial de Sant Felip (Xàtiva), no obstant això, la seua residència a la ciutat no va tenir lloc fins al 1804.
El 1803 fou nomenat acadèmic honorari per l’arquitectura de la Reial Acadèmia de Nobles Arts de Sant Carles.
L’any 1816 per motius de salut i familiars Ortíz es trasllada a València.
Fins a la seua mort col·labora en diversos diaris, manté correspondència amb els principals intel·lectuals de l’època i aconsegueix acabar i publicar alguns dels seus escrits. El comte de Floridablanca li va manar, en nom del rei, que s’ocupés en treballar en aquells projectes que considerava d’una utilitat major per a la Nació.
PEDRO APARICI ORTÍZ
(Aielo de Malferit 1762- València 1829)
Fill de llauradors ben situats va obtenir el títol d’advocat el 1787 i s’establí a València.
El 1792 era membre de la Junta de Govern Econòmic del Col·legi d’Advocatss.
El 1796 guanya per oposició el lloc de relator civil a l’Audiència i el 1810 va ser elegit el primer dels quatre diputats suplents.
Al gener de 1811 viatja a Cadis per a substituir un diputat i allà és elegit secretari de les Corts.
El 9 de juny de 1811 intervé a Cadis a favor de l’abolició de les senyories jurisdiccionals.
Dos anys després, pronuncia un famós discurs on declara que considera il·legals les senyories territorials valencianes, l’origen de les quals es remuntava a l’expulsió dels moriscos dos segles enrere i considerava nul·les “las cartas pueblas”.
Per a donar més pes a la seua dissertació la va exemplificar amb dades demogràfiques, socials i econòmiques del seu poble, Aielo.
El seu discurs és un document de gran interés per a la Història d’Espanya durant la Revolució Lliberal i, en conseqüència, molt citat pels historiadors.
Amb la restauració de l’absolutisme el 1814, Pedro Aparici, desencantat, s’aparta de la vida pública i mai més no va intervenir en política.
Va morir a València el 25 de juliol de 1829.
MIGUEL FERRÁNDIZ BATALLER
(Aielo de Malferit 1877 – Ontinyent 1962)
Mestre, poeta i pedagog, va deixar escrites nombroses obres de poesia i teoria pedagògica. Entre aquestes últimes destaquen les seues obres premiades “Escuelas del Ave Maria del Padre Manjón” (Premi en el Certamen Pedagògic de l’exposició Regional Valenciana del 1909) i “Por qué el maestro instruye más que educa?” (Premiada a Sevilla el 1910).
A la segona dècada del segle XX, després d’haver exercit com a mestre a diferents ciutats d’Espanya, és destinat a Atzeneta d’Albaida on a més a més de la seua labor docent va ser tinent d’alcalde. Allà va començar a destacar per les seues idees innovadores en l’ensenyament del valencià i del que ara es diu “Coneixement del Medi”. A Atzeneta escriurà “Cançons d’amor i per a ronda”.
Es presentava a tots els certàmens poètics i Jocs Florals de l’època, essent guanyador de moltes convocatòries: Torrent, Benimaclet, Riba-Roja, Manises, Xàtiva, València.
És autor dels himnes als patrons del Santíssim Crist de la Pobresa i Sant Engraci Màrtir. L’himne al Santíssim Crist va ser escrit l’any 1934, amb motiu de la celebració del centenari del Santíssim Crist; la música la va compondre l’organista aieloner Josep Ramon Juan Cerdà.
El 19 d’abril de 1932 torna a Aielo de Malferit com a mestre on va coincidir amb Manel Bermúdez i Leonard Carreres. Gran amant de la història d’Aielo, solia organitzar excursions amb els seus alumnes pels voltants del poble per a buscar restes prehistòriques. Amb les seues troballes va organitzar un xicotet museu a l’escola amb fòssils, puntes de fletxa, eines, etc.
El govern republicà el jubila forçosament el 1937. Després de la Guerra Civil, el 1941, es reincorpora a la faena. El 1943, als 66 anys sol·licita la jubilació voluntària.
Els últims anys de la seua vida els passa a l’Hospital de monges d’Ontinyent i es dedica a escriure poesies d’inspiració religiosa.
La seua entrega pel poble fou reconeguda el 1975 amb la dedicatòria d’un carrer al seu nom.
