Fur de la Jurisdicció Alfonsina
Al segle XIV, després d’anys de prosperitat, els cavallers i burgesos valencians que havien acaparat nombroses terres, s’uneixen per a sol·licitar al rei Alfons IV d’Aragó, el Benigne, un fur que els permeta d’exercir la jurisdicció sobre els colons.
Aquesta demanda fructifica a les Corts Valencianes en una llei del 1329, el “Fur de la Jurisdicció Alfonsina”, on es concedia als senyors de les alqueries com a mínim set cases si eren de moros o quinze si eren de cristians, i exercir sobre els seus agricultors jurisdicció civil i part de criminal.
D’aquesta manera, les alqueries d’Aielo i Cairent es van convertir en una de les “senyories alfonsines” dependents del centre administratiu de Xàtiva.
La Jurisdicció Alfonsina constitueix una figura singular dins de les jurisdiccions senyorials valencianes, una concessió que buscava fomentar la colonització del territori –estimulant els senyors– i mantenir el control sobre la multitud de xicotets llogarets i alqueries, fet que augmentava la diferència entre estaments socials.
